lunes, 10 de noviembre de 2014

CARPACCIO DE BOU

Segons el llibre "Cuchara de Plata" aquesta és la recepta original del carpaccio inventada per Arrigo Capriani en el seu restaurant venecià. Tot i així permet variants en quant a l’amanit, com pot ésser afegir mostassa a la salsa o simplement amanir amb llimona, sal i pebre. També es pot decorar amb encenalls de parmesà i tòfona. 


Ingredients (per a 4 persones): 
400 g de filet de bou (o vedella) 
4 o 5 cullerades de maionesa
1 cullerada de salsa worcestershire
1 cullerada de suc de llimona
3 cullerades de llet
Sal
Pebre blanc

Elaboració
Neteja el filet de pells, greix i venes i filma’l. Posa’l al congelador entre 30 i 90 minuts minuts per a què agafi cos. Retira’n el film i talla’l a llesques molt fines amb un ganivet ben afilat. 
Elabora la salsa tot barrejant els ingredients. Rectifica de sal i pebre i de llimona si fes falta.

Disposa els talls de carn en un plat ample de forma superposada i salseja.

* recepta de Manel Guirado


 

martes, 4 de noviembre de 2014

CEVICHE DE PEIX BLANC AMB LLET DE TIGRE

CEVICHE DE PEIX BLANC AMB LLET DE TIGRES

Ingredients (per a 4 persones)

- 600 g de peix blanc (llobarro, orada, llenguado, turbot,...tallat a dauets de 1,5 cm
- 1 ceba lila o cubeta tallada en juliana molt finament i macerada amb aigua i gel durant 10 minuts
-  ½ ají limo ben picat
- 1 cullarada de coliandre picat
- sal i pebre
Per a la llet de tigre:
- 100 grs de peix blanc
- el suc de 8-10 llimes
- 1/2 all
- 1 cullerada de pasta d'ají groc
- 1 raig d'aigua o de caldo de peix
- 2 cullerades d'api picat

Per decorar:
- moniato o yuca

Preparació

- Prepara el suc de llima al moment per evitar que es torni agri
- Barreja'l amb la resta d'ingredients de la llet de tigre i tritura'ls
- Guarda-ho a la nevera
En el momento de servir, posa en un bol el peix i salpebra'l
- Barreja bé, i afegeix l'ají llimó i 1/3 de la ceba escorreguda
- Torna a barrejar-ho i afegeix la llet de tigre. Després ja pots posar-hi el coliandre i serveix al moment decorant amb la resta de la ceba, i el moniato o la yuca bullida





martes, 28 de octubre de 2014

TÀRTAR DE MAGRET D'ÀNEC AMB POMA, ANOUS I SALSA TERIYAKI

TARTAR DE MAGRET D’ÀNEC AMB POMA, ANOUS I SALSA TERIYAKI (4 persones)

INGREDIENTS
  • 4 filets d’ànec  (uns 100grs. Per persona)
  • 1 poma reineta
  • 1 cullerada de salsa d’ostres o Teriyaki
  • 50 grs d’anous
  • 4 escalunyes o  1ceba de Figueres petita
  • Sal, pebre 
  • Una mica de rúcula per la guarnició




EL·LABORACIÓ
  • Tallem el filet d’ànec a daus molt petits, com si fos carn picada.
  • També tallem la poma i la ceba en brunoise (dauets molt petits)
  • Un cop tenim tots els ingredients ben tallats, barregem seguint aquest ordre: la carn picada, la poma, la ceba (o escalunyes) i les anous. 
  • Seguidament hi barregem una cullerada de salsa d’ostres i rectifiquem de sal i pebre
  • Emplatem amb una mica de rúcula per acompanyar








jueves, 24 de mayo de 2012

canvi d'adreça

Hola a tothom!
Gràcies a una seguidora me n'he adonat que he abandonat el blog sense dir res a ningú.

Deliciosamartha ha passat de ser un somni que dormia al meu coixí, a ser un projecte que ja fa uns mesos que camina. I la veritat és que estic absorvida, però sobretot feliç. Guanyo la meitat que abans, però la satisfacció de treballar per un mateix i fer realitat tot allò que durant tants anys ha estat donant voltes per dins teu, et provoca una sensació difícil d'explicar.

No dono el bloc per tancat. De fet per mi és una mena de cuadern de viatge per tenir-lo de record per sempre més. El fet d'haver sigut mare i del nou projecte han fet que l'hagi descuidat una mica.

Si voleu saber en què s'ha convertit Deliciosamartha, cliqueu aquí! o seguiu el bloc aquí!

Moltes gràcies!!!

jueves, 24 de noviembre de 2011

ous estrellats amb patates, blocs contra la fam

Blocs contra la fam és una iniciativa nascuda al facebook per donar encara més ressó a la campanya de recollida d'aliments que està tenint lloc aquest cap de setmana.
L'objectiu de la recolecta és aconseguir el màxim nombre possible de productes de primera necessitat (ous, pa, llegums, pasta, arròs, ...) per fer-los arribar als més necessitats...que malauradament cada vegada creiexen més en nombre.

Paradoxalment, xoca veure que aquesta campanya coincideix amb les darreres informacions dels últims dies on, sembla ser que la majoria de menjar en bon estat que es llença. prové de les llars. És per pensar-hi.
En el meu cas, el fet de tenir una nena de 3 anys a casa que comença a entendre com funciona el món, és una bona manera de fer-te pensar a tú, ja que quan em pregunta (i ho fan constanment!) alguna cosa relacionada amb la resta de nens del món i tot el que tenen i no tenen, em fa pensar a mi també. Em fa recordar i m'obliga a pensar-hi de nou.

Una recepta clàssica, sencilla, amb productes bàsics i amb un nivell de dificultat baix.

OUS ESTRELLATS AMB PATATES

INGREDIENTS
- 3/4 patates mitjanes per cap
- 2 ous per persona +1 (si sou 2 persones 5 ous, si sou 3 persones 7 ous,...)
- oli d'oliva per fregir

EL.LABORACIÓ
- Pelem les patates i les tallem en forma de mitja lluna
- Amb abundant oli d'oliva (sobretot!!!) les fregim a foc mitjà. Hauríen de quedar fetes i no gaire torradetes.
- Un cop les patates estan fregides, les retirem del foc amb una escumadera, i les posem a sobre de paper absorvent
- Buidem l'oli de la paella (el qual podrem tornar a aprofitar per una altra ocasió)
- Tornem a afegir les patates a la paella, aquesta vegada ja amb molt menys oli, i baixem el foc.
- A partir d'aquí, anirem trencant els ous per afegir-los. S'ha de fer ràpid, per tal que els ous no es facin uns més que els altres
- El més important d'aquest plat, és deixar els ous mig cruus. Si els fem en excés, ens quedarà una pasta resseca i massa feta.
- Hi ha gent que diu que, amb un bon polsim de sal, el plat millora...


domingo, 4 de septiembre de 2011

mate porteño

Avui al matí, després de molts anys de no fer-ho, he esmorzat amb un mate. El primer cop que el vaig tastar va ser amb la Dani (veure aquí). Ella va ser la que em va ensenyar a prendre’l (té el seu art, com el tè per els japonesos) i la que em va anar explicant què volien dir paraules com “cebar”, “pava” o “bombilla”.

I només fer el primer glop he hagut de tancar els ulls i agafar-me a la taula perquè em pensava que marxava 7 anys enrere.

Per circumstàncies de la vida, quan la Dani(veure aquí) va arribar a Barcelona, la vaig acollir a casa. Ella em va prometre tornar-me el favor acollint-me a casa seva, i quan vaig fer 30 anys, el meu regal va arribar amb forma de viatge a l’Argentina. Com que llavors encara no havia començat a escriure el bloc, no vaig poder fer la crònica del viatge, però avui, he volgut recuperar aquell regal per deixar-ne constància en aquesta bitàcola gastronòmica que aviat farà 5 anys que existeix.

Amb la Dani ens van unir moltes coses, però una de les més importants van ser els plaers gastronòmics. Després d’aquell viatge a l’Argentina, vàrem compartir molts altres moments i viatges que podeu veure aquí, aquí i aquí.

Van ser més de 20 dies de descobriments de la mà d’una de les millors ambaixadores de la gastronomia del seu país: "empanadas", "locro", "arrollados", "humita en chala", pasta, "tamales", licors, "alfajores", pans, vins argentins, gelats.

A vegades no calia moure’ns de casa. Els argentins no acostumen a sortir a sopar fora amb la mateixa assiduïtat amb la que ho fem nosaltres, i per norma acostumen a dominar molt bé l’art de rebre i satisfer paladars curiosos i àvids de bona gastronomia. Cada matí, quan ens despertàvem, teníem una taula d’esmorzar tan plena de delicatessen que era impossible llevar-se sense gana.

Normalment a les nits els fogons eren de la Dani. Només els que l’hagin vist cuinar entendran perquè tot el procés es convertia en un festí. Veure-la treballar ja era gaudir. Dominava a la perfecció el ball de la cuina, els seus ingredients, el seu punt exacte de cocció, els tempos, la cromàtica del plat, el balanç dels gustos i les olors. I l’ordre, la pulcritud, la neteja i l’execució perfecte de cada pas, encara que estigués fent unes senzilles torrades amb “dulce de membrillo” i formatge.


Un dia la Dani em va dir que anàvem a dinar a casa de la seva amiga Eugenia. Em va explicar que l’Eugenia era un dels seus referents culinaris i que era una experta en gastronomia argentina. Una antropòloga de las gastronomia argentina. Després d’agafar uns quants trens i sortir per primer cop de la ciutat de Buenos Aires des de que havia arribat, vàrem arribar a un barri a les afores, a una casa petita i modesta amb un tros de jardí al davant. Només obrir-nos la porta ja et senties com a casa. Es van abraçar tan fort amb la Dani que em pensava que s’ofegaven una a l’altra. Portaven molts anys sense veure’s. L’Eugenia tenia tots els focs engegats i una filera d’olors, totalment desconeguts per mi, s’escapaven de la cuina per enganxar-te sense remei. La curiositat era màxima, així que no em vaig moure durant una bona estona del costat del focs, de l’Eugenia (a qui vaig abassallar a preguntes) i del locro que estava cuinant per a tots nosaltres des de ben d’hora. Òbviament no era plat únic, tot i que la consistència del guisat bé s’ho valia. A tot això ho acompanyaven un assortit de pans casolans, “empanadas”, carn i uns licors casolans que ens van ajudar a deixar-nos anar. Tot i que ens havien convidat a dinar, els argentins, igual que fan amb els “asados”, acostumen a allargar aquest dinars fins a l’hora d’anar a dormir. No hi havia rellotge, ni normes, ni límits, ni restriccions, ni desgana però si un cel estrellat que em va fer pensar que tant debò allò no s’acabés mai.


Dins del viatge a l’Argentina en vàrem fer un altre. Un vol intern ens va portar directament a visitar el Perito Moreno. Era inevitable viatjar fins a l’altra punta del món i no anar a veure i sentir aquesta meravella terrenal. Es igual les fotos o els reportatges que hagis vist on s’expliquen els esllaviçaments de gel d’aquest paisatge hipnòtic. La primera vegada que divises aquest glaçó de dimensions gegantines...el cor se’t encongeix. I et sents petita i indefensa com una formiga. Portàvem uns entrepans fets a primera hora del matí al hostel, una mica massa humits i freds. Però el dinar d’aquell dia, menjant al costat de la Dani sense dir-nos res, i sentint com el glacial ens parlava, el recordaré tota la meva vida.

El glacial Upsala també ens va deixar al·lucinades. El blau del gel es un blau nou que jo no havia vist mai. Semblava que els haguessin tenyit per impressionar als nostres ulls verges.

Però potser el que més ens va marcar va ser la visita a El Chaltén. Pensàvem estar-nos 3 dies, però el dia que teníem previst marxar no vàrem poder fer-ho. La Dani i jo ens vàrem mirar i ho vàrem entendre.

El Chaltén es el poblet que hi ha als peus del Fitz Roy, dins del Parc Nacional dels Glacials. Es la capital argentina del trekking i no sé encara ben bé perquè, però et segresta i no et deixa marxar. Les cases semblen de nines, tretes d’un d’aquests contes que jo li explico a la meva filla. No hi ha candaus a les portes, i qualsevol forma civilitzada de vida es troba a unes 5 hores en bus. La sensació es com la d’estar en un altre planeta on es respira un aire diferent. Chaltén és el nom amb el qual els tehuelches denominaven a la muntanya. Literalment vol dir “muntanya que treu fum” ja que es passa la major part de l’any coberta de núvols, i la seva ascensió es complicada. Doncs sí: vàrem tenir un dia de Sol radiant. Segons ens van dir, això només passava uns 10 dies l’any...per això no volíem marxar. El Chaltén ens havia regalat masses coses i volíem més dies per gaudir-les.

Fins i tot quan va arribar el moment de marxar el petit poblet ens va regalat aquest cel i aquesta llum

Només ens faltava un lloc per visitar abans de tornar a BsAs: Ushuaia, la fi del món. Considerada la ciutat més austral del planeta. La cuina del hostel (com havíem fet durant tot el viatge) va ser envaïda una vegada més per la xef, la seva ajudant i la nostra ampolla d’oli d’oliva verge que guardàvem cada nit al costat dels nostres béns més preuats, gairebé sota el coixí. Normalment els àpats dels motxileros dels hostels són bastants bàsics: pasta, sopes, carn i fruita. Però viatjar amb la Dani era fer amics allà on arribàvem. De cop, les cuines hostelianes acostumades a fums més que a olors, s’omplien de música, i com els ratolins del flautista, tots els seus habitants acabaven al costat dels fogons interrogant a la Dani sobre la seva vida i el perquè de les seves aptituds culinàries.

Després de tants dies al país dels famosos asados, jo encara no n’havia provat cap. Potser hi tenia a veure que la Dani era vegetariana. Així que quan la família que regentava la nostra casa per uns dies, ens va anunciar que en farien un, m’hi vaig apuntar de seguida. El dia escollit va ser un diumenge a la nit. Tot el hostel, una veritable Arca de Noé, estava pendent del desenllaç de l’últim capítol de “Friends” que van celebrar amb aplaudiments i “visca” (cadascú en el seu idioma). La Dani va aprofitar per ensenyar-me a fer un chimichurri, aquest amaniment que no pot faltar mai en un bon asado argentí. Que si em va agradar? Sí, molt. Però em vaig passar amb les racions. Amb el meu afany per tastar-ho tot i la novetat, em vaig passar toooota la nit retornant a la Terra allò que m’havia sigut donat. En fi.

A banda de les experiències culinàries del hostel, evidentment vàrem visitar tot el que es podia visitar. Això sí, sempre precedit de les paraules “del fin del mundo”: restaurante tatata “del fin del mundo”, Museo tatata “del fin del mundo”, Supermercado tatata “del fin del mundo”. A banda de l'ús comercial del nom, la veritat és que la sensació d’estar a l´última ciutat habitable del planeta em va conferir una llibertat interna tan abrumadora que no he aconseguit tornar a sentir-la mai més.

Amb molta pena l’avió ens va tornar a Bs As, on encara vaig poder seguir menjant i bevent uns quants dies més. Entre els llocs on em va portar la Dani, recordo el recorregut per les gelateries italianes que es va entossudir en fer-me tastar, tot i que estàvem a principis del mes de juny i feia un fred que glaçava les idees.

Però el fred era només a flor de pell. Per dintre el cos la sensació que em vaig emportar d’aquell viatge no va ser de fred. Ni molt menys. Avui al matí, el mate calentó m’ha fet tornar a aquella escalfor.

martes, 30 de agosto de 2011

Culinary Zinema

fotograma de la película

El Festival Internacional de Cinema de Berlín y el Festival de San Sebastià, conjuntament amb el Basque Culinary Center han firmat un acord de col·laboració per a la secció Culinary Zinema: Cine y Gastronomía.

Des de ja fa anys, la Berlinale ha incorporat les creacions que barregen el cinema i la gastronomia al seu festival. I essent el país Basc la regió del món que concentra a més xefs amb estrella per metre cuadrat han decidit crear en coproducció amb el Basque Culinary Center, la seva pròpia secció sobre cinema i gastronomia i treballant conjuntament amb la Berlinale.

En la propera 59ª edició del festival que tindrà lloc del proper 16 al 24 de setembre tindrà lloc també la 1ª edició del Culinary Zinema donostiarra que s’inaugurarà amb la projecció del documental MUGARITZ BSO de Felipe Ugarte y Juantxo Sardon, en estrena mundial. Set llargmetratges i un curt integren la secció. Un altre al·licient per assistir-hi es que les projeccions aniran acompanyades de sopars temàtics.

I si es complís un d’aquells somnis impossibles i pogués anar-hi...?

Més informació aquí i per veure el trailer de MUGARITZ BSO aquí (val molt la pena)