domingo, 4 de septiembre de 2011

mate porteño

Avui al matí, després de molts anys de no fer-ho, he esmorzat amb un mate. El primer cop que el vaig tastar va ser amb la Dani (veure aquí). Ella va ser la que em va ensenyar a prendre’l (té el seu art, com el tè per els japonesos) i la que em va anar explicant què volien dir paraules com “cebar”, “pava” o “bombilla”.

I només fer el primer glop he hagut de tancar els ulls i agafar-me a la taula perquè em pensava que marxava 7 anys enrere.

Per circumstàncies de la vida, quan la Dani(veure aquí) va arribar a Barcelona, la vaig acollir a casa. Ella em va prometre tornar-me el favor acollint-me a casa seva, i quan vaig fer 30 anys, el meu regal va arribar amb forma de viatge a l’Argentina. Com que llavors encara no havia començat a escriure el bloc, no vaig poder fer la crònica del viatge, però avui, he volgut recuperar aquell regal per deixar-ne constància en aquesta bitàcola gastronòmica que aviat farà 5 anys que existeix.

Amb la Dani ens van unir moltes coses, però una de les més importants van ser els plaers gastronòmics. Després d’aquell viatge a l’Argentina, vàrem compartir molts altres moments i viatges que podeu veure aquí, aquí i aquí.

Van ser més de 20 dies de descobriments de la mà d’una de les millors ambaixadores de la gastronomia del seu país: "empanadas", "locro", "arrollados", "humita en chala", pasta, "tamales", licors, "alfajores", pans, vins argentins, gelats.

A vegades no calia moure’ns de casa. Els argentins no acostumen a sortir a sopar fora amb la mateixa assiduïtat amb la que ho fem nosaltres, i per norma acostumen a dominar molt bé l’art de rebre i satisfer paladars curiosos i àvids de bona gastronomia. Cada matí, quan ens despertàvem, teníem una taula d’esmorzar tan plena de delicatessen que era impossible llevar-se sense gana.

Normalment a les nits els fogons eren de la Dani. Només els que l’hagin vist cuinar entendran perquè tot el procés es convertia en un festí. Veure-la treballar ja era gaudir. Dominava a la perfecció el ball de la cuina, els seus ingredients, el seu punt exacte de cocció, els tempos, la cromàtica del plat, el balanç dels gustos i les olors. I l’ordre, la pulcritud, la neteja i l’execució perfecte de cada pas, encara que estigués fent unes senzilles torrades amb “dulce de membrillo” i formatge.


Un dia la Dani em va dir que anàvem a dinar a casa de la seva amiga Eugenia. Em va explicar que l’Eugenia era un dels seus referents culinaris i que era una experta en gastronomia argentina. Una antropòloga de las gastronomia argentina. Després d’agafar uns quants trens i sortir per primer cop de la ciutat de Buenos Aires des de que havia arribat, vàrem arribar a un barri a les afores, a una casa petita i modesta amb un tros de jardí al davant. Només obrir-nos la porta ja et senties com a casa. Es van abraçar tan fort amb la Dani que em pensava que s’ofegaven una a l’altra. Portaven molts anys sense veure’s. L’Eugenia tenia tots els focs engegats i una filera d’olors, totalment desconeguts per mi, s’escapaven de la cuina per enganxar-te sense remei. La curiositat era màxima, així que no em vaig moure durant una bona estona del costat del focs, de l’Eugenia (a qui vaig abassallar a preguntes) i del locro que estava cuinant per a tots nosaltres des de ben d’hora. Òbviament no era plat únic, tot i que la consistència del guisat bé s’ho valia. A tot això ho acompanyaven un assortit de pans casolans, “empanadas”, carn i uns licors casolans que ens van ajudar a deixar-nos anar. Tot i que ens havien convidat a dinar, els argentins, igual que fan amb els “asados”, acostumen a allargar aquest dinars fins a l’hora d’anar a dormir. No hi havia rellotge, ni normes, ni límits, ni restriccions, ni desgana però si un cel estrellat que em va fer pensar que tant debò allò no s’acabés mai.


Dins del viatge a l’Argentina en vàrem fer un altre. Un vol intern ens va portar directament a visitar el Perito Moreno. Era inevitable viatjar fins a l’altra punta del món i no anar a veure i sentir aquesta meravella terrenal. Es igual les fotos o els reportatges que hagis vist on s’expliquen els esllaviçaments de gel d’aquest paisatge hipnòtic. La primera vegada que divises aquest glaçó de dimensions gegantines...el cor se’t encongeix. I et sents petita i indefensa com una formiga. Portàvem uns entrepans fets a primera hora del matí al hostel, una mica massa humits i freds. Però el dinar d’aquell dia, menjant al costat de la Dani sense dir-nos res, i sentint com el glacial ens parlava, el recordaré tota la meva vida.

El glacial Upsala també ens va deixar al·lucinades. El blau del gel es un blau nou que jo no havia vist mai. Semblava que els haguessin tenyit per impressionar als nostres ulls verges.

Però potser el que més ens va marcar va ser la visita a El Chaltén. Pensàvem estar-nos 3 dies, però el dia que teníem previst marxar no vàrem poder fer-ho. La Dani i jo ens vàrem mirar i ho vàrem entendre.

El Chaltén es el poblet que hi ha als peus del Fitz Roy, dins del Parc Nacional dels Glacials. Es la capital argentina del trekking i no sé encara ben bé perquè, però et segresta i no et deixa marxar. Les cases semblen de nines, tretes d’un d’aquests contes que jo li explico a la meva filla. No hi ha candaus a les portes, i qualsevol forma civilitzada de vida es troba a unes 5 hores en bus. La sensació es com la d’estar en un altre planeta on es respira un aire diferent. Chaltén és el nom amb el qual els tehuelches denominaven a la muntanya. Literalment vol dir “muntanya que treu fum” ja que es passa la major part de l’any coberta de núvols, i la seva ascensió es complicada. Doncs sí: vàrem tenir un dia de Sol radiant. Segons ens van dir, això només passava uns 10 dies l’any...per això no volíem marxar. El Chaltén ens havia regalat masses coses i volíem més dies per gaudir-les.

Fins i tot quan va arribar el moment de marxar el petit poblet ens va regalat aquest cel i aquesta llum

Només ens faltava un lloc per visitar abans de tornar a BsAs: Ushuaia, la fi del món. Considerada la ciutat més austral del planeta. La cuina del hostel (com havíem fet durant tot el viatge) va ser envaïda una vegada més per la xef, la seva ajudant i la nostra ampolla d’oli d’oliva verge que guardàvem cada nit al costat dels nostres béns més preuats, gairebé sota el coixí. Normalment els àpats dels motxileros dels hostels són bastants bàsics: pasta, sopes, carn i fruita. Però viatjar amb la Dani era fer amics allà on arribàvem. De cop, les cuines hostelianes acostumades a fums més que a olors, s’omplien de música, i com els ratolins del flautista, tots els seus habitants acabaven al costat dels fogons interrogant a la Dani sobre la seva vida i el perquè de les seves aptituds culinàries.

Després de tants dies al país dels famosos asados, jo encara no n’havia provat cap. Potser hi tenia a veure que la Dani era vegetariana. Així que quan la família que regentava la nostra casa per uns dies, ens va anunciar que en farien un, m’hi vaig apuntar de seguida. El dia escollit va ser un diumenge a la nit. Tot el hostel, una veritable Arca de Noé, estava pendent del desenllaç de l’últim capítol de “Friends” que van celebrar amb aplaudiments i “visca” (cadascú en el seu idioma). La Dani va aprofitar per ensenyar-me a fer un chimichurri, aquest amaniment que no pot faltar mai en un bon asado argentí. Que si em va agradar? Sí, molt. Però em vaig passar amb les racions. Amb el meu afany per tastar-ho tot i la novetat, em vaig passar toooota la nit retornant a la Terra allò que m’havia sigut donat. En fi.

A banda de les experiències culinàries del hostel, evidentment vàrem visitar tot el que es podia visitar. Això sí, sempre precedit de les paraules “del fin del mundo”: restaurante tatata “del fin del mundo”, Museo tatata “del fin del mundo”, Supermercado tatata “del fin del mundo”. A banda de l'ús comercial del nom, la veritat és que la sensació d’estar a l´última ciutat habitable del planeta em va conferir una llibertat interna tan abrumadora que no he aconseguit tornar a sentir-la mai més.

Amb molta pena l’avió ens va tornar a Bs As, on encara vaig poder seguir menjant i bevent uns quants dies més. Entre els llocs on em va portar la Dani, recordo el recorregut per les gelateries italianes que es va entossudir en fer-me tastar, tot i que estàvem a principis del mes de juny i feia un fred que glaçava les idees.

Però el fred era només a flor de pell. Per dintre el cos la sensació que em vaig emportar d’aquell viatge no va ser de fred. Ni molt menys. Avui al matí, el mate calentó m’ha fet tornar a aquella escalfor.

3 comentarios:

Francesc dijo...

Quin post tan bonic i quin viatge tan preciós!!! Gràcies per regalar-nos unes vivències i unes imatges tan sentides. Salutacions

El racó del llepafils dijo...

Una bonica experiència! M'ha encantat!
Et segueixo ;)

http://elracodelllepafils.blogspot.com

elsfogonsdelabordeta dijo...

Mare meva, quina experiència tan maca! Estic tenint una enveja ara mateix! jeje ;)
Petons
Sandra