lunes, 28 de marzo de 2011

dinar en blanc i negre

Tinc una família gambiana. No estem emparentats per lligams de sang, però els considero part de mi. Sense ells saber-ho, he rebut unes quantes lliçons que em serveixen per anar caminant. La Jam, la matriarca, té la mateixa edat que jo i 4 fills: dos nens i dos nenes. La última en néixer, la Hawa, ho va fer el mateix any que la Dària, la meva filla. Així que mares i filles estem unides per uns quants número: 1974 i 2008.

La Hawa i la Dària es van conèixer de petites, quant les dues tenien pocs mesos. I fa ben poc els hi vàrem tornar a fer una visita. Aquesta vegada la Hawa i la Dària ja eren més conscients. Abans d’anar-hi li vaig explicar a la Dària que anàvem a veure uns amics que eren negres. Mai m’ha agradat utilitzar els termes: fosc, negret, de color. Ells, quan es refereixen al meu color, em diuen blanca. I jo a ells negres. I mai em tingut cap problema.

La trobada va ser màgica. La Hawa (que gairebé no parla el castellà i res de català) i la Dària es van entendre a la perfecció, amb aquest llenguatge tan especial que tenen els infants i que a mesura que ens anem fent grans anem perdent (quina llàstima!).

De mica en mica la casa es va anar omplint d’aquella olor que fan les olles, l’arròs cuinat a foc lent amb moltes espècies i la lentitud alhora de fer-lo. Aquella olor que sempre em fa tornar a Gambia. Arribava l’hora de dinar. La Jam va entrar al menjador, va estendre un “hule” al terra i va dipositar-hi un sol plat per les dues nenes. Amb dues culleres que al final no es van fer servir.

Primer la Dària em va mirar com dient:

- Mama, menjarem a terra?

I la seva pregunta següent va ser:

- Mama, jo no tinc plat?

Va ser una manera tan bonica d’explicar-li que aquella gent fa les coses d’una manera diferent que nosaltres! Que mengen a terra i que ho fan amb les mans, compartint un mateix plat per tothom.

De tornada a casa, quan anàvem amb el cotxe, la Dària em va dir:

- Mama, la Hawa es negra i jo blanca...som iguals!

Espero poder tornar a viatjar a Gambia, acompanyada de la Dària i la Hawa, per poder menjar a terra i amb els dits, però sota un cel diferent. Perquè a l’Africa el cel no és el mateix.

5 comentarios:

txellinteriors dijo...

;-)

txellinteriors dijo...

mmmmm :-)

eva dijo...

Moments magics, els nens no paren de sorpendre mai

el taller de cuina dijo...

Que maques!! mira que ens compliquem la vida els adults!

Francesc dijo...

Has fet un post que m'ha emocionat molt. Besades