miércoles, 17 de diciembre de 2008

torrades de santa teresa o "rebanas parias"

La meva mare ja feia dies que tenia voltant-li pel cap fer aquestes torrades taaaan delicioses i tan poc aptes per dietes amb poques calories. Recordo que de petites, la meva germana i jo podiem gaudir d'aquesta suculencia molt sovint, però ara feia anys que no les repetia.

En català es diuen torrades de Santa Teresa, i en "andalus" (la meva mare és d'allà) se'ls hi diuen "rebanás parías". Diuen que quan una dona donava a llum i rebia les visites a casa, ningú portava cap regal al recent nascut, ja que aquest, amb unes hores o dies de vida, no podia apreciar els obsequis. I tampoc els necessitava. En canvi la mare, després de l'esforç que suposa donar a llum, necessitava refer-se rapidament per poder donar el pit. I era costum portar-li menjar perquè es pogués alimentar. D'aquí el seu nom.

INGREDIENTS
* pa que no estigui molt tou. L'ideal és utilitzar pa de llonguet, ja que té molta crosta
* llet
* ous
* sucre o mel
* canyella
* oli

COM ES FA
* en primer lloc es talla el pa a llesques
* es banya el pa amb la llet (procureu no tenir-lo molta estona, sinó se us desfarà)
* traieu el pa de la llet on haurà quedat ben empapat i passeu-lo per l'ou previament batut
* ja es hora de posar-lo a la paella on tindrem l'oli ben calent per fregir les torrades. Dues coses a tenir en compte:
- l'oli ha d'estar ben calent quan hi tirem les llesques de pa, però inmediatament les haguem posat, cal baixar el foc per tal que es fregeixin uniformement
- si poseu un parell d'escuradents dins de la paella, evitareu que l'oli se us cremi
* un cop les torrades agafen un color dauradet, les traiem del foc i les coloquem sobre un paper absorvent
* quan s'hagin referdat una mica, hi tirem sucre per sobre (la meva mare hi tira mel i estan boníssimes) i una mica de canyella

Bon profit!

8 comentarios:

Gemma dijo...

També se'n diuen torrijas, oi?
No coneixia pas aquest altre nom ni tampoc el seu origen... és curiós i molt interessant descobrir aquestes tradicions antigues relacionades amb la gastronomia, m'encanta tot aquest tema :)
Nosaltres a casa no en fem mai, com tu dius no és gaire saludable, amb tant gfregit... però evidentment, un dia és un dia! ;)

Sara Maria dijo...

M'encanten, me les feia la meva àvia... Em tenen gust a infància!

La cuina vermella dijo...

Ei, que ja has donat a llum??? no com que has menjat rebanás parías, he pensat que te les han portat, tal com tu expliques, per estar forta i valenta!!
petons.

deliciosa martha dijo...

Ei noies, quina rapidesa!!

Gemma, sí efectivament, són les "torrijas" que al poble de la meva mare es coneixen com a "rebanas parías". I sí, tens raó, no són per fer-les gaire sovint...

Sara Maria, a mi em passa el mateix. Tenen gust a infància!

Cuineta vermella, encara no, però la meva tieta "andaluza" ja m'ha confirmat que la seva visita quan la Dària surti serà per portar-me alguna cosa semblant a això...mmmmmm...quin bon regal, no?

Mercè dijo...

Una recepta tradicional, genial! I aquesta no la coneixia! A casa, les receptes amb fregit no triomfen massa, però com tu dius un dia es pot fer una excepció per una llaminadura, oi? ;)

deliciosa martha dijo...

Mercè, jo tampoc acostumo a fer receptes amb fregits perquè em carreguen, però t'asseguro que aqusta val la pena tastar-la. Ni que sigui una vegada a la vida!

Massitet dijo...

Huola!
Jo, que com la Gemma, també sóc un amanet de les històries lligades a les menges, m'he enamorat de la "rebanás parías" per sempre més.
En penso fer!

Molt xulo el post, i molt xulo de veure que tot va bé i pots anar escrivint.

Salut!

Normal y Corriente dijo...

Per Castella també se les coneix com Torrijas i acostumen a ser unes postres de Setmana Santa, molt adients si vols evitar el pecat de menja carn per quaresma...ja que omplen a base de bé
;)