miércoles, 16 de abril de 2008

viatge a Itàlia: forquilles i lletres (el prosciutto di Parma)

A les 3.00h de la matinada, quan va sonar el despertador, no m’ho podia creure. Només feia 2 hores que havia tancat els ulls, però la cita era ineludible. A l’aeroport de Girona ens esperava un avió amb destí a Bergamo, Itàlia. Un grup bastant eclèctic, format per alumnes, ex-alumnes del màster, professors i altres enamorats de la gastronomia marxàvem a fer un viatge gastronòmic. Ens esperaven 4 dies plens de colors, gustos, lletres, olors forquilles i textures.

Quilòmetres plens de vinyes, ametllers i altres arbres fruiters en flor van acompanyar-nos durant tot el viatge. Una volta a qualsevol lloc del planeta en plena primavera, és un regal doble.

Vàrem arribar al petit poble de Colorno cap a mig matí. Una de les seus de la “Universitá di Scienze gastronomiche” es troba en aquesta localitat, on s’imparteixen màsters i cursos semblants al que es fa a la UVic. Ens esperava l'Antonella Campanini, investigadora i directora didàctica d’un d’aquests màsters. Ella va ser l’encarregada d’obrir la nostra agenda d’activitats. Una conferència de 2 hores (impartida en italià) va servir-nos per conèixer una mica més la història de la gastronomia italiana.


Tots esperàvem el primer dinar a Itàlia amb gran expectació. Uns macarrons amb prosciutto di Parma, un llom de dos colors amb salsa d’espàrrecs i un pastís de xocolata. Amb el vi, un “Torbuchino 2006” de la D.O. Chianti, ja vàrem començar a entrenar els nostres nassos.


A ben dinat, una altre cop a l’autocar per fer un trajecte de 45 minuts que ens portaria fins a Lesignano de'Bagni on ens van explicar les meravelles del “Prosciutto di Parma”. Després de disfressar-nos amb barret, bata i sabates, vàrem entrar a l’obrador per conèixer de més a prop els secrets d’aquest pernil de fama mundial. Val a dir que a casa nostra gaudim d’una tradició i producció d’embotits molt important, així que el llistó estava molt alt.

Algunes curiositats que ens varen cridar l’atenció van ser aquestes:
* els porcs per fer aquest pernil han de ser de la regió de Parma i com a molt fins a 5 km al sud
* el seu pes ha de ser d’un mínim de fins a 150kg
* el temps mínim de curació és de 12 mesos (quan més curat és un pernil, més puja el seu preu, a diferència de nosaltres que donem més importància a l’alimentació)
* només es curen amb sal. Està prohibit utilitzar additius i conservants
* els pernils no mantenen la pota que a nosaltres ens serveix per diferenciar “la pata negra”
* no es fan pernils amb l’espatlla del porc, només amb les potes del darrera
* els porcs mengen el suero de la llet que les cooperatives de formatge parmesà no utilitzen



Va ser una llàstima no poder fer-ne una degustació. De totes maneres, no dubto de la qualitat del pernil de Parma, però jo em quedo amb el pernil de casa nostra.
Acabada la visita, l’autocar ens tornava cap a Colorno on passaríem la nit. Abans però, teníem preparada una sorpresa...

1 comentario:

Akinogal dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.