miércoles, 12 de marzo de 2008

una història trista

* foto de la pàgina web de El País

Ahir a la tarda vàrem tenir una sessió de gastronomia i relacions publiques durant el màster de gastronomia i comunicació que estic fent a la Uvic.
Sempre aprofito el viatge amb cotxe de tornada, aproximadament d’uns 45 minuts, per fer-me un resum mental del què em parlat. I ahir només feia que pensar en la trista història que ens va explicar la Joana per acabar la classe.

Imagineu-vos un petit poble, al bell mig de la Índia. Els seus habitants es dediquen principalment a l’agricultura i en concret al cultiu de l’arròs basmati. Tota la seva cultura gastronòmica i social es resumeix en un gra d’arròs. Des de temps remots es celebra una festa per celebrar la bona collita. Tot el poble és una festa i s’engalanen per l’ocasió. Hi participen des del més petit fins al més savi i vell del poble. I la cosa va així: tots els agricultors es reuneixen a la plaça del poble amb un sac d’arròs basmati procedent de la seva collita. Un jurat popular decideix quin és el millor gra, quin és aquell que és de més bona qualitat i quin és el mereixedor del primer premi. El gra guanyador es reparteix entre tots els agricultors del poble: es comparteix, es transmet i passa a formar part del capital comú. Així doncs, el següent any tot el poble planta la llavor de l’arròs guanyador, aquell gra que porta la corona d’or sobre el cap.
Us podeu imaginar tot el que es troba contingut dins aquest gra? Quina selecció natural s’ha anat fent durant milers i milers d’anys per tal de trobar l’arròs més bo, i amb una comissió d’experts tan ben formada i tan difícil de substituir? Quina manera més sostenible de treballar el camp? Quina barreja de cultura, gastronomia, història i costums que ballen juntes cada any a la plaça del poble al voltant d’aquest llavor blanca, petita, aromàtica?

Fins aquí és una història que sembla de conte. És una història que ha fet moure al món, al ritme de la Terra.

Però sento dir-vos que no és una història amb final feliç. En aquest moment entra en escena l’home civilitzat, el que manega la tecnologia i les màquines, els ordinadors, els números, el que menja fast-food. La última festa popular a la que va assistir va ser la "barbacue" que es va fer quan es va llicenciar a la Universitat Privada amb 18 anys...ara en té 50.

Doncs aquest personatge arriba al nostre petit poble hindú i descobreix la delicada perla blanca, el subtil aroma de l’arròs basmati. Pensa que “als seus” els hi agradarà: és un producte exòtic, es cou ràpidament (allà, a casa seva, la gent no té gaire temps per cuina) i té un aroma que no havia trobat mai enlloc. Només hi ha un problema: es necessita molta aigua per aquest cultiu d’arròs. Què fa? Modifica genèticament la llavor amb milers d’anys d’història i la patenta; li posa el seu nom i aquella famosa C de copyright.

El resultat, com us podeu imaginar, es catastròfic: el petit poble hindú ha de deixar de cultivar el seu arròs mil·lenari perquè el modificat genèticament és més resistent i se’l menja. Per obtenir llavors del “seu” gra d’arròs, les han de comprar "al senyor que ha estudiat a la Universitat" i li han de pagar amb uns diners que no tenen. Desapareixen les festes, la implicació de tot un poble i tota una cultura en un art mil·lenari, la selecció del gra d’arròs per part d’un grup d’experts impossible de trobar a cap Universitat del món. I augmentem el sumatori d’agressions al Planeta Terra.

Algú li podria explicar a aquest senyor que la Terra no és de ningú. No es pot posseir ni posar-li nom perquè no ens pertany. Es tracte només d’un préstec que ens fan perquè nosaltres puguem passar el testimoni a les generacions futures amb millors condicions, a ser possible, de com la vàrem trobar.

Més informació aquí.

9 comentarios:

Mar dijo...

La llàstima és que encara que "algú" li expliques 4 coses al "senyor" (de "senyor" res), no les escoltaria... així anem...
una llàstima. petons dolça

cap i pota dijo...

Matha dalça: L´arròs basmati és una collonada. L´arròs salvatge tambè. Visca l´arròs bomba! Visca la sèpia amb pessols i l´arròs a banda!

deliciosa martha dijo...

Bueno Cap i Pota, discrepo totalment amb tú. No penso que l'arròs basmàtic sigui cap collonada. Simplement és un arròs diferent al nostre, que també és mereix el seu lloc en el podi.M'agrada més pensar que som molt afortunats de poder gaudir de tanta diversitat d'arrossos, persones i cultures.

starbase dijo...

Collons quina mala hostia m'ha entrat. Alguna cosa havía sentit al respecte, però no ho tenía clar.

A partir d'ara m'ho pensaré molt abans de comprar basmati. Sabent que li dono peles al individu/corporació/elquesigui.

Cabrons.

deliciosa martha dijo...

Starbase, per més informació, l'empresa responsable es diu Monsanto. Encara tenen la poca vergonya d'afirmar a la seva pàgina web que" Monsanto ayuda a agricultores de todo el mundo a tener éxito y a producir alimentos más saludables, al mismo tiempo que reducimos el impacto de la agricultura en el medio ambiente"...

joan dijo...

si voleu una bona informació d'aquests Monsanto, cerqueu còpia d'un programa 60 minuts de tv3 de fa uns mesos sobre monsanto, els trànsgenics, el monopoli mundial d'aliments i veureu com els pels es possen de punta!

cap i pota dijo...

Marta: Al darrera de determinades delicatesen hi ha explotació i grans beneficis d´algú.
Montsanto és un petit exemple dels molts que hi ha.
D´altre banda, et dic que la interculturalitat por ser bastant enganyosa si només ens quedem amb "lo guay" i el que pot tenir d´exotic o nou.
Malgrat tot el basmati, el curry i altres novetats interculturals t´els regalo. No en vull saber res. no m´interesen gens. Que cadascú faci el que vulgui, però que no em vulguin vendre una moto dient i canviar-me la meva manera de menjar.

Anónimo dijo...

Monsanto es una empresa que s'està carregant el món. Així tal cual. La reina dels transgènics que ens acabaran empobrint a tots.

Anónimo dijo...

Ull:
Monsanto tiene el 80% del mercado de las plantas transgénicas, seguida por Aventis con el 7%, Syngenta (antes Novartis) con el 5%, BASF con el 5% y DuPont con el 3%. Estas empresas también producen el 60% de los plaguicidas y el 23% de las semillas comerciales.


Sònia