viernes, 25 de enero de 2008

obesitat infantil


Avui al vespre he escoltat una notícia que m’ha cridat l’atenció.

Un metge de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona anunciava que és la primera vegada en la història que s’estima que els nens i joves d’avui tindran una esperança de vida inferior a la dels seus progenitors. La causa: l’obesitat infantil i les enfermetats que deriven d’aquesta patologia. Espanya és, darrera dels Estats Units, el segon país del món on l’obesitat infantil té uns índexs més elevats.

Què està passant? Quines són les raons per les quals em arribat a aquest extrem? No resulta que érem un país a imitar per tothom per la nostra famosa “dieta mediterrània”? no estem vivint en l’era de la comunicació on la informació està a l’abast de tothom? I no és cert que sabem millor que mai què porta més o menys calories i què és el que em de menjar per estar sans?

Doncs sembla ser que no.

Segur que són moltes les causes per explicar aquesta epidèmia. Crec que una de les raons principals és el fet que en les últimes dècades les dones han començat a treballar fora de casa, i l’educació alimentaria, que fins ara havia estat en mans d’elles, ha passat a mans de ningú. No vull dir amb això que l’emancipació de la dona hagi estat un error...res més lluny de la realitat! Sóc dona i sé que dec a les meves predecessores tota la seva lluita per aconseguir que totes tinguem els drets dels que gaudim avui en dia. Penso que l’error ha estat més aviat de la societat. De no saber reconèixer la tasca educativa que han fet les dones des de les cuines. Una tasca d’educació cultural (què és sinó la gastronomia, sinó part de la nostra cultura?), una tasca de transmissió i de vida.

Avui en dia la cuina “està de moda”. Cada dia apareixen més notícies als mitjans de comunicació relacionades amb el món de la gastronomia: restaurants amb estrella, noves tècniques que estan revolucionant el mercat, nous personatges mediàtics i crítics gastronòmics. Però cap d’aquestes situacions, cap d’aquests avenços i cap d’aquests nous coneixements que, en teoria ens haurien de fer més savis i més sàvies, no està posant remei al problema que tenim a sobre i que empitjora cada dia més: l’obesitat infantil, les enfermetats que deriven d’aquesta patologia i les malalties per trastorns alimentaris que afecten cada vegada a una població més jove.

Malgrat que la majoria de cuiners mediàtics són homes, la transmissió dels valors de la cuina tradicional i de cada dia, ha estat sempre en mans de les dones: de les mares, les avies i les tietes. O és que algú pot afirmar que els canelons que fa l’avi són els més bons? O que la sopa del pare quan estem malalts és la que cura? No és un al·legat en contra dels homes. Jo mateixa puc afirmar que la transmissió culinària a casa ha sigut repartida equitativament entre el meu pare i la meva mare. Però no és la norma general.

Durant molts anys les dones han sapigut transmetre de generació en generació les tradicions culturals locals. Han mantingut vius els mercats fent la compra diària, i coneixent quins productes eren els més frescos i quins estaven ja fora de temporada. Han après a curar-nos quan hem estat malalts amb les seves tisanes calentes i els seus caldos de verdures. Han mantingut a la família al voltant de la taula perquè l’hora de dinar i de sopar tenien un horari. Ens han fet gaudir d’uns entrepans a l’hora de berenar que ens reposaven les forces a l’instant.

Sembla que la norma d’avui en dia és la compra feta a corre cuita al súper perquè “no tenim temps” de comprar ni de cuinar. Els mercats, excepte els dissabtes al matí, estan quedant buits. Les tisanes han passat a millor vida, mentre els “frenadols” i els “bisolgrip” es van obrint pas cada vegada amb més força. I a la sortida de les escoles triomfen els “bollicaos” i els “donuts” convertint a l’entrepà de tota la vida, en un espècie en extinció.

Quins clients esperem tenir ,en un futur, la gent que ens dediquem al món de la gastronomia? L’aprenentatge del paladar requereix també una educació i nosaltres sembla que em jubilat a les mestres de tota la vida, i el que és pitjor, sense donar-los un reconeixement públic a la seva feina educativa i divulgativa.
En mans de qui queda ara aquesta funció? De les escoles? Em sembla que la comunitat educativa ja en té prou amb el panorama que tenim actualment.

Potser hauríem de pensar-hi tots plegats, si no volem arribar a tenir el rècord mundial en una categoria tan trista com és la obesitat infantil.

No hay comentarios: