martes, 30 de octubre de 2007

jalogüín


L'Alba i en Dani es van conèixer ja fa molts anys, es van enamorar i les seves vides es van veure doblement il·luminades amb l'arribada d'en Pau i la Jana. Alguna cosa els hi deia que no estaven fent allò que realment desitjaven. S'estaven deixant portar per el ritme frenètic que a vegades té la vida, i estaven oblidant allò que realment els hi agradava, sobretot en l'àmbit laboral. El dani finalment va deixar la seva feina, i va optar per treballar en allò que realment el feia feliç: la investigació. I finalment, com sempre passa quan lluitem per allò que desitgem, la "sort" es va tombar cap al costat bo.

Fa uns mesos van marxar cap a California on el Dani ha aconseguit una beca per poder investigar. Potser aquesta opció, quan un és jove i està estudiant és perfecte: viure uns anys fora, conèixer un altre país i una manera diferent de treballar, i deixar-se portar per l'aventura que tot això implica. Però aquesta aventura, quan es tenen dues criatures petites, es complica una mica més. Una setmana abans que marxessin vaig anar a sopar a casa seva, i la llista que penjava del menjador, em va fer adonar que aquesta aventura només està feta pels valents: passaports (de tots 4), metges, vacunes dels nens, habitatge, escola, papers de la feina, burocracia, familia, amics,...

Sembla que la seva adaptació ha sigut molt bona.

En aquestes dates la castanyada inunda les escoles, que lluiten perquè no es perdi en la memòria dels que ja ens anem fent grans aquesta festa tradicional tan nostra. Les castanyes, els panellets, els moniatos. Em produeix certa tristesa veure com el Halloween, una festa que a mi em sembla tan llunyana a la nostra història i a la nostra cultura, va inundant mica en mica la nostra societat. A tota aquella gent que va arribant a casa nostra i que ens ajuden a dibuixar un nou mapa del nostre país, els hauríem d'explicar qui som i d'on venim amb aquestes festes "gastro-lúdiques", i així, ajudar a la seva conservació en el temps.

L'Alba, en Dani, en Pau i la Jana així ho han fet amb el país que els acull per un temps. M'han fet arribar aquestes fotos d'unes galetes típiques de la festa de tardor dels Estats Units.
Ara bé: l'Alba m'ha confessat que també faran panellets, encara que li hagi costat una mica trobar ametlla marcona i pinyons.




4 comentarios:

Anónimo dijo...

... i es que els superherois de veritat porten els calçotets [o calces] per dins i no per fora

deliciosa martha dijo...

Si, i a més a més es passegen per la vida sense màscara...

Anónimo dijo...

Hola, soc l Eva desde Porto Portugal. Jo al igual que l Alba i familia visc a l exili desde fa anys. I estic totalment d acord amb mantenir les festes ludico-gastronómiques catalanes i fer que la gens les conegui. Jo faig panellets cada any, tot i que aquest any ha estat una mica dificil pq tinc una panxa grossa grossa que no em facilita els moviments, i els meus amics portuguesos s han queixat pq els "paneleis" no estaven tan bons com de costum.jajaja.
Ah tb volia queixar-me de la imitació americanoide i borda de la original pel.licula deliciosa martha que es diu sin reserva amb la z jones, que amb tots els meus respectes, no li arriba ni a la sola de la sabata a la ingualable Martina Gedek. Res mes, mil petons a tots.

deliciosa martha dijo...

Hola Evita!!! Me'n alegro molt que hagis passat per aquí. Suposo, i si els meus càlculs no s'equivoquen, que d'aquí una setmaneta ja ens podras enviar receptes de "papilles" catalano-portugueses ;)
Un petó per tots tres!!