jueves, 27 de septiembre de 2007

el meu cosí cuiner

L'amor per la cuina es una cosa de família. Els nostres gens ho hereden, igual que heredem el color dels ulls o el caràcter emprenedor. Jo, per una banda, tinc una herència amb gust a gaspatxo i "migas"per part de la família andalusa de la meva mare, i per l'altre el gust pels guisats típics catalans, que ve de la meva família amb orígens ampurdanesos. Però he de reconèixer que el meu cosí petit em porta molt tros guanyat. Moltes vegades he dit que tinc un gran respecte per la gent que cuina, i que a més a més, ho fa pels altres. És la seva particular manera d'estimar-nos. Els seus 27 anys es van dibuixar al voltant d'una taula plena de delícies gastronòmiques. Normalment els dubtes i la indecisió ens confonen i ens trasbalsen, però quina alegria trobar-te davant d'una festí gastronòmic on no saps si decidir-te per unes "migues" andaluses, un foie de taronja i vainilla, broquetes marinades de pollastre, "roastbeef" amb mostassa o la gran fideuà que coronava la taula. Era tan bona que dos dies després, i menjada a la vora del mar després d'una bona passejada en bici, encara tenia aquell gust casolà.
Mil gràcies Xavi...i no deixis de cuinar mai, siusplau!!!

No hay comentarios: